Espanya al Top 3 de països més atacats

Espanya ha esdevingut, en qüestió de mesos, un dels països més atacats del món per cibercriminals. Segons dades de la plataforma HackRisk.io , només entre gener i març del 2025 s’han registrat 213 ciberatacs verificats al nostre país. Això representa un 4,5% del total global, posicionant Espanya al tercer lloc del rànquing mundial, només per darrere dels Estats Units i Ucraïna.

No és una xifra anecdòtica ni un pic puntual. És una tendència sostinguda que planteja preguntes incòmodes però necessàries. Estem fent alguna cosa malament?

Per què Espanya és al punt de mira?

Hi ha diverses raons que podrien explicar perquè Espanya està rebent aquest volum d’atacs:

• Digitalització accelerada però desprotegida : La transformació digital en sectors clau (salut, banca, transport, energia, administració pública…) ha estat ràpida, però moltes vegades no ha anat acompanyada d’una inversió proporcional en ciberseguretat. Com més sistemes interconnectin, més vectors d’atac.

• Cultura de seguretat encara en desenvolupament En moltes organitzacions, la ciberseguretat continua tractant-se com un tema exclusiu del departament d’IT. Manca integració amb l’estratègia de negoci i, sobretot, manca formació a tots els nivells: des d’empleats fins a directius.

• Infraestructures crítiques i objectius estratègics Com a membre de la UE i seu d’organismes internacionals, Espanya també és objectiu de campanyes de ciberespionatge i atacs geopolítics.

• Baixa inversió en ciberdefenses : Si bé hi ha avenços legislatius i programes públics, la inversió privada en ciberseguretat continua sent insuficient, especialment entre pimes.

Més enllà dels números: el risc real

Cada ciberatac no només representa un problema tècnic. Les seves conseqüències poden comprometre la continuïtat del negoci, provocar pèrdues econòmiques significatives, afectar la reputació de l’empresa i fer malbé la confiança dels clients. En sectors estratègics, fins i tot pot posar en perill la seguretat nacional.

I no obstant, la pregunta no hauria de ser només “ens ataquen més?”, sinó:

• Estem preparats per resistir?

• Tenim capacitat per recuperar-nos amb rapidesa?

• Sabem què fer a les primeres hores després d’un incident?

• Estem auditant les nostres defenses i millorant-les de manera contínua?

La resposta, en massa casos, és “no” o “depèn”. I aquest és precisament el punt feble que els atacants busquen.

La ciberseguretat com a prioritat estratègica

És el moment d’elevar la conversa. La ciberseguretat ja no és només un repte tècnic o de compliment normatiu. És una qüestió estratègica, de continuïtat, de competitivitat i fins i tot de supervivència.

Les organitzacions a Espanya deuen:

• Adoptar un enfocament de resiliència : Acceptar que els atacs són inevitables i treballar en minimitzar-ne l’impacte. Tenir plans de resposta ben definits i entrenats marca la diferència entre una crisi continguda i un col·lapse operatiu.

• Fomentar la cultura de seguretat : La ciberseguretat no és només responsabilitat del CISO o de l’equip tècnic. Cada empleat és una línia de defensa, i tothom ha d’estar format i sensibilitzat.

• Invertir de forma proporcional al risc : Avaluar amb honestedat el nivell d’exposició i destinar recursos adequats per protegir-se. Això inclou tecnologies, serveis especialitzats i formació contínua.

• Col·laborar i compartir informació : Participar en xarxes sectorials, CERTs, iniciatives públiques i privades per intercanviar bones pràctiques i aprendre dels incidents dels altres.

Conclusió

Estar al top 3 mundial de ciberatacs no és un mèrit. És una crida urgent a actuar.
El panorama d’amenaces és real, dinàmic i cada cop més sofisticat. I encara que no puguem evitar tots els atacs, sí que podem decidir com ens preparem per afrontar-los.

La pregunta clau per a cada empresa a Espanya no és si serà atacada, sinó quan.
I més important encara: estarà a punt per respondre?